CONCEPTES PRELIMINARS

Presentació

VÍDEOS

Pots anar refrescant els teus coneixements mitjançant aquests vídeos:

ACTIVITAT 3

Fes l'encreuat següent:

ENCREUAT

ACTIVITAT 2

Completa el text que trobaràs clicant aquest enllaç.

ACTIVITAT 1

Després de llegir la Presentació, fes una taula nova posant cada ítem al seu lloc:

NOM GREC	NOM LLATÍ	ATRIBUTS
Rea	Saturn	Trident, cavall de mar
Hera	Júpiter	Gos Cèrber
Demèter	Neptú	Rellotge de sorra
Hèstia	Plutó	Àguila, ceptre, llamp
Afrodita	Cíbele	Espigues de blat, falç
Cronos	Juno	Flama
Zeus	Ceres	Carro tirat per lleons
Posidó	Vesta	Paó, diadema
Hades	Venus	Petxina, poma, coloma
Hermes	Mart	Lira, fletxes, llorer, sol
Atena	Vulcà	Martell, tenalles, enclusa
Àrtemis	Apol·lo	Casc. armes
Ares	Mercuri	Arc. buirac, lluna creixent
Hefest	Minerva	Plantes
Apol·lo	Diana	Vinya, tirs, pantera
Persèfona	Bacus	Olivera, òliba, casc, escut
Dionís	Prosèrpina	Sandàlies i barret alats, caduceu

L'explicació mitopoètica i religiosa

L’EXPLICACIÓ MITOPOÈTICA I RELIGIOSA

L'explicació mitopoètica

El mite és una de les primeres formes d’explicació humana de la realitat, feta abans que l’home passés a altres classes de coneixement o explicacions més elaborades d'aquesta realitat.

L’explicació mitopoètica, o el mite, simplement, dóna compte dels fenòmens de la naturalesa sobre la base d'accions i propòsits de tipus humà i personal, i s’imagina les forces naturals com si foren vives, conscients i intencionals.

El mite serveix per a suggerir certa intimitat amb la naturalesa. És una manera de no sentir-se incòmode davant el que de desconegut hi ha al món; a la vegada és una explicació, un donar compte del que duna altra manera seguiria essent fosc, amenaçador i ingovernable.

El procés imaginatiu que porta a cap el mite no és un desig innat, per part de l’home, d’adornar, imaginar o contar històries sinó la resposta a una necessitat vital: la d’abandonar la por bèstia i irracional i la de passar a presumptes coneixements sobre l’origen, la causa i el caràcter de les manifestacions de determinats fenòmens de la naturalesa i la societat.

En les explicacions mitopoètiques existeix un esquema conceptual, construït per la imaginació humana, que pretén d’explicar els fets observats sobre la base d’una causa hipotètica, causa que en forma d’esperit, dimoni o déu es troba investit de totes les propietats necessàries per a explicar per què quelcom succeeix en funció d’una altra cosa ja coneguda.

Ara bé, hi va haver un moment en què el mite desaparegué com explicació de la realitat, i això no perquè aparegués com quelcom d'estúpid i d’irracional, sinó perquè les condicions d'ordre social i polític que el mantenien desaparegueren. I és que els mites, així com la màgia, a més de formes d’explicació, eren ideologies i mètodes de govern social. Els seus administradors eren els sacerdots (capellans), en mans dels quals era el poder polític i el govern.

Després d’això, ha de quedar molt clar que la mitologia no pot explicar-se seriosament mentre es busquen les fonts del mite en els fenòmens de la natura, car, com la sociologia ha demostrat, el món dels mites és la societat, i inclús la concepció de la natura depèn de la imatge que es tingui del món social.

Els objectius als quals els mites s’adreçaven han estat exposats per Erich Fromm de manera molt clara: es tracta d'aconseguir la SUBMISSIÓ total de l’home i la societat, i el mitjà per obtenir això: la creació d’un SENTIMENT DE CULPABILITAT.

 En l’actualitat, malgrat el que es podria arribar a pensar, els mites no han desaparegut, ans al contrari es troben sòlidament instal·lats en l’espai convertits en mecanismes autònoms i alienants, deformadors de la realitat, i en mitjans manipulats per l'ordre social dominant, és a dir, per les classes dominants en una societat, les quals se serveixen dels "mass media" o mitjans de comunicació de masses per a difondre els seus propis valors de classe i procurar així el manteniment d’una societat que es basa en la divisió de classes, la propietat privada i l’explotació de l’home per l’home (Cerdà,op.cit.pàg.114).

Els mitjans de comunicació de masses, autèntics productors de mites i idolatries en sèrie, en dirigir-se a un públic anònim i heterogeni, calibren els seus missatges segons uns criteris mitjans, bé sigui deformant el sentit original del seu contingut (informació, cultura, art, etc.) o bé esborrant les tradicions culturals dels diferents grups ètnics o socials, d’aquells als quals es dirigeixen.

El nostre present històric més immediat al que s’ha anomenat de diverses maneres (societat post-industrial, era de la informació, revolució cientifico-tecnològica, tercera revolució industrial, postmodernitat, etc.), malgrat exhibir una actitud clarament desmitificadora, és, paradoxalment, (re)productora de mites, i això perquè el nostre és un període de transició, de canvis accelerats, i, com ja se sap, els períodes de transició són períodes d’incertitud, de convulsions, de crisis, d’empobriment estructural, però sobretot, i per això mateix, són períodes de gran riquesa mítica i simbòlica (Cueto,op.cit.pàg.5).

Mite i religió

Entre el mite i la religió hi ha una analogia molt clara i de tradició reconeguda, ja que tant en el mite com en la religió existeix un element comú que les relaciona: el ritu. Un ritu és una acció religiosa eficaç que consisteix en gestos, cerimònies, celebració i festa. A la vegada, un ritu no podria perdurar si no hi hagués un mite que el legitimés; per això el mite és inseparable del ritu. Però, si hi ha mites fora de la religió, en canvi, no hi ha religions sense mites.

Els rituals i els cultes són representacions o derivacions del pensament màgic, de la màgia, la qual és inseparable de tota religió, no sols de les anomenades "antigues", sinó també de les anomenades "religions civilitzades".

Mite i ciència

Sense cap mena de dubte, l'esdeveniment central de la nostra civilització és la revolució científica i tecnològica dels darrers 50 anys. Això constitueix tot un nou fet de civilització més radical que cap altre dels ocorreguts en segles passats. Però, per una ironia de la història, la ciència moderna, que és el major enemic dels mites i tendeix a acabar amb ells, s’ha convertit en un dels mites més característics de la modernitat. (Cueto,op.cit.pàg.50ss.).

PROMETEU, EL LLADRE DEL FOC
Segons la mitologia grega, era fill del tità Jàpet i tenia l'habilitat de preveure el futur. A més, dominava la majoria de ciències i arts, pel que era molt admirat i respectat.
Un dia Zeus li va demanar que actués de mediador amb els humans, ja que els déus no es posaven d'acord a l'hora de repartir els animals sacrificats. Els déus, tot i no necessitar-la, demanaven la carn ja que era la millor part, mentre que els humans la necessitaven per alimentar-se. Prometeu s'adonà que els humans tenien raó, però que els déus no ho acceptarien, així que va idear la manera d'enganyar Zeus perquè els humans es quedessin la carn. Va separar les restes de l'animal en dues piles, de manera que la de la carn semblés pitjor que la que estava formada pels ossos i tendons, de manera que va triar la segona.
Per venjar-se de l'engany, Zeus va robar el foc als homes, de manera que es morien de fred i havien de menjar els aliments crus. Prometeu es va sentir culpable i llavors entrà d'amagat a l'Olimp i robà de nou el foc. Després l'entregà als humans, però quan Zeus el veié, s'enfurismà, i castigà tant als humans com a Prometeu. Als humans els envià una dona (Pandora) que més tard desencadenaria totes les desgràcies i malalties al món; i a Prometeu el va encadenar a una muntanya en el Caucas. A més, cada dia una àguila li menjava el fetge, de manera que durant la nit li creixia de nou i al dia següent li tornava a menjar.  Suposadament era un càstig etern, ja que podia ser torturat infinitament però Hèracles (o Hèrcules) el va alliberar.


COMENTARIS
Zeus és el gran antagonista de Prometeu.  Com definiries el seu caràcter?  En què es distingeix de la forma de ser de Prometeu?  Diries que les reaccions de Zeus són adequades o més aviat exagerades?
Obra Zeus amb la pietat i generositat que s'esperaria del pare dels déus?
Diries que és una divinitat justa? Per què?

El sentit dels Mites

TEORIES MÉS HABITUALS SOBRE EL SENTIT DELS MITES

Tal vegada els mites no poden explicar-se a partir d’una única teoria i això és el que els fa interessants; aquesta és una hipòtesi que ja havia plantejat G.S. Kirk a La naturalesa dels mites grecs (1974) i que convé recordar. En les seves pròpies paraules: «El principal defecte en l’estudi modern dels mites és haver-se basat, massa sovint, en una sèrie de teories suposadament universals i mútuament excloents, cadascuna de les quals pot negar-se fàcilment en contrastar-la amb els nombrosos exemples de mites que no hi concorden (...) Els mites constitueixen una categoria enormement complexa i alhora indefinida davant la qual hauria d’existir la llibertat d’aplicar-los qualsevulla de les formes possibles d’anàlisi i de classificació». Per a Kirk no hi ha cap definició de mite: «no hi ha cap forma platònica d’un mite, que s’ajusti a tots els casos reals. Els mites difereixen enormement pel que fa a la seva morfologia i a la seva funció social».

Fins i tot és possible trobar mites que, senzillament, no podem explicar, mites sobre els quals hem perdut les claus que ens permetrien interpretar-los. Hi ha, a més, molts mites “multifuncionals”, val a dir, capaços de respondre a motivacions prou diverses i potser fins i tot contradictòries. Davant un mite com Èdip podria ser útil una interpretació social (“l’incest és perillós”) i una de psicològica (“en allò prohibit hi ha atractiu”); ambdues explicacions són alhora contradictòries i perfectament plausibles.

En cap cas, però, els mites no són expressió d’una suposada “mentalitat primitiva”, més o menys mística o salvatge. Aquesta teoria (defensada al segle XIX per E.B. Tylor i Lucien Lévy-Bruhl) no és consistent amb el fet empíric que les poblacions natives no són ni irracionals ni místiques sinó profundament pràctiques en les seves relacions quotidianes. Lévi-Strauss ja va mostrar que els pobles “primitius” tenen una lògica i un sistema de classificació propis i no absurds.

Actualment les diverses escoles hermenèutiques acostumen a donar cinc explicacions diferents i sovint contradictòries sobre l’origen i la significació dels mites però cap d’aquestes hipòtesis serveix per a explicar-los tots i menys encara per fer-ho d’una manera prou coherent:

1.- Els mites volen explicar la naturalesa (fan referència a les forces naturals, al clima, al cosmos, etc.): Aquesta teoria pot explicar el paper primordial de Zeus com a divinitat del cel (“déu” és el genitiu del mot “Zeus”), però no de molts altres mites que semblen més festius i episòdics.

2.- Els mites volen explicar alguna cosa que pertany al món real, com si es tractés d’alguna mena de ciència primitiva (en el vocabulari tècnic es diu que són “etiològics”): En grec “aitión” significa “causa”; però molts mites no expliquen la causa de res sinó aspectes laterals d’una cosa. Que el déu ferrer Hefest sigui coix o que l’Helespont es diu així perquè Helle hi va caure quan viatjava amb el boc del rínxol d’or no es pot considerar una explicació causal.

3.- Els mites expliquen la vida dels herois i dels grans homes, o són una mena d’història familiar o del clan: Aquesta explicació és vàlida per a les Sagues [històries de famílies guerreres i principals al llarg de generacions] però sobrevalora el poder dels clans antics. Hi ha mites poètics no gens bèl·lics ni basats en gran clans. Una variant d’aquesta tesi és l’evemerisme, segons la qual els déus serien els grans benefactors de la humanitat (l’inventor del foc, el primer que domesticà els cavalls, un gran metge, etc.), divinitzats posteriorment.

4.- Els mites parlen dels orígens i volen establir les condicions de “l’edat de la creació”: Aquesta teoria va ser defensada per Mircea Eliade que vinculava els mites a la suposada Edat d’Or després de la qual la humanitat només hauria conegut la decadència. Alguns antropòlegs han defensat que el món prehistòric (sense moneda i sense possibilitat d’acumular excedents) era més harmònic i feliç que el nostre i el mite seria un record de l’època en que l’home no estava separat del sagrat.

5.- Els mites són l’expressió de desigs col·lectius inconscients: és una teoria originada en la psicoanàlisi. Segons Jüng en l’inconscient humà hi ha ‘arquetipus’ models de desig que es van repetint en totes les cultures. Aquests arquetipus donen lloc a ‘mitemes’, és a dir, temes que es van repetint en diverses cultures amb grans semblances (p.ex., el naixement dels homes que a Grècia s’expressa en el mite de Deucalió i Pirra i a Israel amb Adam i Eva). Però hi ha mites molt vinculats a fenòmens geogràfics, a la història primitiva, etc., que no semblen provenir de l’inconscient. A més la psicoanàlisi ha reinventat mites antics per al seu propi ús: a Grècia Eros no s’enfrontava a Tànatos, sinó a Psique, per ex.

6.- Els mites són la justificació conceptual dels rituals: mite i ritu serien les dues cames d’un mateix cos (la consciència del misteri) inseparables i mútuament solidàries. Una narració acompanyaria una acció sagrada. Per tal que l’acció sigui eficaç ha d’anar acompanyada d’una justificació. Però això no sempre explica la profunda manca de cap ortodòxia en el ritual ni en la narració que podia ser canviat amb relativa facilitat. 

En definitiva, no tenim una única tesi clara sobre el sentit del mite –i potser el misteri
del mite és el que el fa atractiu.

www.alcoberro.info